“A casa totes heu de ser amigues” (CP [V] 4,7 i 10)

[7] D’aquestes amistats, en voldria moltes en convents grans; però a casa, on no passeu ni heu de passar de tretze, totes heu de ser amigues, totes us heu d’estimar, de benvoler i d’ajudar; i guardeu-vos per amor de Déu de particularitats, per santes que siguin, que àdhuc entre germans solen ser metzina, i entre parents, encara pitjor, són pesta! I creieu, tot i que us sembli exagerat, que és un punt de gran perfecció i de molta pau i amb què apartareu moltes ocasions a les poc fortes. I si la voluntat s’inclina més a una que a una altra (car no pot ser altrament, que és natural i sovint ens mena a estimar el que és més roí, si té més gràcies de naturalesa), mirem de no deixar-nos senyorejar per aquella afecció. Estimem les virtuts i els béns interiors, i siguem sempre amatents a no fer cas dels exteriors. […]

[10] Tornant a l’estimació de les unes a les altres, sembla impertinent de recomanar-la, perquè ¿qui hi ha tan bèstia que tractant-se sempre, vivint en companyia, no havent de tenir converses, tractes ni esbargiments amb persones de fora de casa i creient que Déu ens estima i elles l’estimen, ja que ho deixen tot per Sa Majestat, no s’agafin amor? Oi més que la virtut sempre es fa estimar i espero en el Senyor que sempre n’hi haurà entre les germanes d’aquesta casa. Em sembla, doncs, que no cal insistir-hi tant.

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 37-38.